Ntrevistes
Lawrence Lessig: “La cultura impresa desapareixerà molt aviat”
25 d'Octubre de 2010
0
, , , ,

Divendres passat vaig tenir el privilegi d’entrevistar durant gairebé mitja hora a Lawrence Lessig, al CCCB.

Va venir a Barcelona per donar una conferència al Festival Kosmópolis . Des d’aquí vull agrair a l’organització del festival el que l’hagin portat, juntament amb el sociòleg polac Zigmund Bauman, a més de programar durant tot el dia el Bookcamp.

Trobades com aquestes, d’una sola jornada, però tant intenses per la reflexió i les idees que es barregen són les que provoquen la consciència col.lectiva que ens han de permetre entendre una mica més què significa el moment actual i cap a on ens porten les tecnologies digitals.

Us deixo ja amb l’entrevista que vaig publicar al 3cat24 .

——————————————————————————————–

Lessig és especialista en ciberdret, professor a diverses escoles de dret i fundador del Center for Internet and Society . Al llarg de la seva carrera ha centrat el seu treball en els temes relacionats amb els drets d’autor i ha creat les llicències Creative Commons. En els darrers anys investiga la “corrupció institucional”. Autor de llibres tan coneguts com “Remix” (2008) o “Free Culture” (2004), assegura que molt aviat deixarem de banda la cultura impresa.

Vostè defensa el “copyleft” com el nou paradigma per a un desenvolupament cultural i científic des d’internet. En què consisteix?
És un tipus de llicència que protegeix qualsevol tipus d’obra creativa, des de programes informàtics fins a treballs artístics, culturals i científics. I permet a qualsevol que en faci servir una còpia, modificar-la o redistribuir-la amb la condició que els canvis els torni a deixar sota les mateixes condicions de llicència lliure. La Wikipedia té una llicència “copyleft”. Qualsevol hi pot fer canvis, fer-ne còpies, vendre-les i guanyar-hi diners si vol. Però els canvis que hi ha fet els ha de tornar a deixar sota una llicència lliure a internet, de manera que altre hi pugui fer més canvis.

El 2003 vostè va crear Creative Commons (CC). Per què?
Creative Commons és una organització sense ànim de lucre que proposa quatre llicències bàsiques que permeten utilitzar obres d’autors que corren lliurement per internet. Una d’aquestes llicències és la “copyleft”. Les altres tres són la de reconeixement, que permet modificar l’obra sempre que s’esmenti l’autor de l’original; la no comercial, que indica que l’obra no pot ser utilitzada amb cap finalitat comercial, i la de sense obres derivades, que diu que no es pot alterar ni generar una obra derivada de l’original. Combinant les restriccions i permisos d’aquestes quatre llicències gairebé tothom pot trobar la manera de reconèixer la seva obra. La idea original era donar opcions.

Em posa algun exemple de com fer servir les llicències CC?
Si ets un músic potser t’agrada que altra gent comparteixi la teva música a internet, vols entrar en contacte amb altres músics que promocionen les seves obres a la xarxa, etc. Però no voldràs que algú des de Tòquio en faci còpies i les vengui sense donar-te una part dels beneficis. A tu t’aniria bé una llicència no comercial. En canvi, si estàs en un projecte col·laboratiu, com Wikipedia, el més important és que cada nova contribució romangui lliure de nou per continuar creant. Per això té sentit la “copyleft”. I si ets un científic t’anirà bé la del reconeixement de la teva obra per si s’acaba citant en un llibre o altres webs. Per tant, no existeix únicament un model per reconèixer les obres sinó diferents models per a diferents contextos.

I si, tot i així, hi ha artistes o creadors que no troben que les seves obres estiguin ben protegides amb aquestes llicències, què els diria?
Si tu ets com The Beatles, que van decidir controlar tota la seva col·lecció i fer pagar per cada còpia que es fes de la seva música, no crec que hi hagi una llicència Creative Commons per a tu. No estic dient que tothom hauria de fer servir una d’aquestes llicències, només és una opció més. Però si tu ets un “artista remix”, la creació del qual es basa en remesclar les obres d’altres, has de tenir llibertat i oportunitats per fer-ho. Internet les proporciona sota aquestes llicències.

Quan va pensar les CC, quina era la situació històrica del moment? Va pensar que milions de persones les farien servir?
S’estava gestant una tempesta cultural. D’una banda, teníem les tecnologies que incitaven a qualsevol a ser un creador i a compartir la seva obra, a ser molt més actiu que passiu en el terreny cultural. De l’altra banda, teníem el sistema legal. Per defecte, a cada passa que es donava cap a aquest model de nova creació es topava amb un advocat que recordava els drets d’autor. Aquestes dues realitats no podien coexistir perquè són extremes i persistir-hi és un error. Així que vam pensar crear un sistema que estigués al mig de les dues posicions. El temps ens ha demostrat que el món no està dividit entre artistes que com The Beatles han de tenir el control absolut de tota la seva producció i pirates de la xarxa. Existeix una gran majoria de creadors que considera que la seva obra pot distribuir-se lliurement per internet amb la seva llicència pertinent.

Creu que algun dia deixarem de pensar en el “copyright”?
Espero que no. Això seria abolicionista i no m’agrada ser-ho. Crec que l’actual sistema de drets d’autor és dolent, necessita ser repensat i modificat, adaptar-lo als nous temps, donar-li sentit per aquesta era digital, però necessitem els drets d’autor.

L’any passat va acabar un procés llarguíssim, el Finnigan Wake, que va suposar una victòria per a la cultura lliure. Me n’explica els detalls?
A principis de l’any 2000 vaig conèixer la professora de la Universitat de Stanford Carol Shloss, que estava treballant en un llibre sobre la filla esquizofrènica de James Joyce, Lucia. El llibre volia demostrar com Joyce va arribar a entendre la malaltia mental d’ella. Carol havia d’esmentar en el seu llibre una correspondència que havia descobert. Però Stephen Joyce, el nét de l’escriptor, s’hi va negar en rotund.

Per què?
És un acèrrim defensor dels drets d’autor a l’estil més restrictiu. I va prohibir que se citessin frases textuals de les cartes de Lucia en el llibre. L’editor de Carol Sholss no volia problemes amb el “copyright” i li va suggerir que publiqués el llibre però sense cap cita, tal com volia Stephen Joyce. Ella sabia que sense les paraules textuals de Lucia la seva tesi no podia provar-se i, per tant, no tindria èxit. Però ho va fer.

El va publicar igualment?
Sí. Era una tesi brillant però li mancaven les cites. Vam decidir posar-les en una web i vam promocionar-la com un complement del llibre. I Stephen Joyce va tornar a atacar. Finalment vam anar a judici i vam al·legar l’ús just (“fair use“), un terme de la legislació nord-americana que s’utilitza en la defensa contra l’acusació de violar els drets d’autor o marques registrades. El jutge va acceptar-ho i va obligar Stephen Joyce a pagar 240.000 dòlars per la manera agressiva que havia actuat. Aquest cas és molt important perquè donar poder a gent com Carol Sholss perquè realitzi la seva investigació és un enriquiment cultural.

Com creu que les generacions futures entendran la cultura?
D’una manera digital. Si tu haguessis viscut a Nord-amèrica al segle XVII hauries vist dues cultures diferents: l’oral i l’escrita, que venia per la impremta. Una de les dues va sobreviure i l’altra, l’oral, va desaparèixer. Estem vivint la mateixa dinàmica ara. Tenim la cultura impresa i la digital. I la primera està a punt de desaparèixer. Les noves generacions no tenen paciència, tot va molt ràpid en el seu món, tot està en digital i, si no, no existeix. Tinc una anècdota al respecte.

Quina?
Un dels meus alumnes estava fent un treball en què havia de reunir tots els discursos dels congressistes més famosos de la història. Es conserven discursos des dels anys 60, però digitalitzats només se’n troben a partir dels anys 90. Al cap d’uns dies em va dir, molt estranyat, que no hi havia discursos anteriors a l’any 1995. Només havia consultat un arxiu digital i no se li va acudir anar a una biblioteca a mirar els discursos impresos. És un exemple tonto, però crec que és una imatge de com aniran les coses. Quan escolto els autors i editors lluitant pels vells sistemes penso que no s’adonen que el vell món desapareixerà molt aviat.

I fins que arribi aquest moment, com contempla aquesta batalla entre el vell sistema i el nou?
L’única manera de sobreviure és que la gent jove tiri dels dos mons. Aquest no és un debat ideològic, sinó generacional. Tothom per sota dels 25 anys, sigui d’Espanya, dels EUA o d’Àsia, té una visió molt similar sobre aquest moment, perquè està creixent amb les tecnologies i es comunica globalment. En canvi, una dona de 60 anys d’Espanya és completament diferent d’una altra dona de la mateixa edat nord-americana. I tot és perquè les tecnologies actuals no han unit les seves referències.

El filòsof finès Pekka Himanen em va parlar, fa unes setmanes, sobre la passió i llibertat per crear, seguint l’estela de l’ètica “hacker”. Molt del que diu em recorda el seu discurs.
És clar, té la seva lògica perquè la joia d’aquesta nova generació és el món del programari lliure. El “copyleft” o la llicència pública general (GNU) van néixer aquí. Creative Commons és una extensió del que passa al “software” lliure. I en el terreny cultural observem els mateixos principis que en l’ètica “hacker” a l’hora de crear. La gent gran pensa que aquest sistema que proposem destruirà els models de negoci i les oportunitats d’evolucionar professionalment. Però només estem plantejant una manera diferent de produir econòmicament. Hem de renovar la legislació per donar-li sentit.

Els futuròlegs Alvin i Heidi Toffler en el seu llibre “La revolució de la riquesa” expliquen que patim un “efecte de desincronització social”. Hi ha institucions que van lentíssimes en comparació amb el funcionament accelerat de la societat. Proposen una metàfora: nou cotxes que corresponen a una institució o sector (la família, els negocis, la classe treballadora, els sindicats, etc.) van per una autopista a diferents velocitats. L’últim cotxe de tots, el més lent, és la llei. Va a 2 km/h, mentre que els negocis van a 140 km/h. Com es pot compensar aquesta desincronització?
Crec que és una imatge incompleta. La llei és tan lenta perquè els altres cotxes -per continuar amb la metàfora- també s’estan alentint. Als EUA la llei s’ha d’adaptar a les noves tecnologies i al nou règim del “copyright” que permeti produir. L’antic “copyright” gasta una gran quantitat de diners en influències per mantenir el mateix sistema que el segle XX i no entrar en el XXI. No és que la llei hagi de ser lenta sinó que hi ha interessos molt poderosos perquè sigui així, perquè es beneficien d’aquesta lentitud. I, per ara, no tenim un sistema polític independent que asseguri que aquests interessos no es produiran.

Vostè proposa també una cultura de la reescriptura. M’explica aquest concepte?
Si mires la història de la cultura de la humanitat, fins arribar al segle XX era de reescriptura (“RW-re-write”). S’esperava que tothom fos un creador a més d’un consumidor cultural. Almenys sabies cantar i, probablement, també tocar un instrument. Era part de l’educació. Però amb el segle XX la tecnologia ens va convertir en consumidors passius de la cultura. Vam entrar en la cultura de la lectura únicament (“RO-read only”), on algú sempre deia: “No volem escoltar-te. Calla! Disfruta del xou”. Grans teatres, concerts massius, discos. En alguns sentits és millor del que hi havia perquè els suports on s’acumula la cultura han millorat, però també és més pobre perquè poca gent participa en el procés de creació.

El 2007 va anunciar que deixaria la vessant del “copyright” i se centraria en la corrupció política. Què investiga exactament?
Estic interessat en les influències polítiques, però no d’una persona o partit, sinó en aquelles que tothom coneix però que queden ocultes perquè les apliquen les institucions públiques. Hi han fons públics que van d’un departament a un altre i no sempre se sap exactament per quines mans passen ni com. No hi ha res secret en els seus moviments, no és il·legal. Però com a ciutadans no hem de perdre la capacitat de preguntar i d’esperar resposta. Què s’està fent per l’escalfament global, la salut, la seguretat laboral, l’alimentació, etc.? I quan veus com funciona el Congrés dels EUA, et fixes en empreses i altres institucions que segueixen la mateixa dinàmica. Hi ha grans companyies que creuen que per finançar investigacions tenen el dret de decidir si els resultats són publicables o no.

Com s’imagina que evolucionarà aquest segle XXI amb les tecnologies formant part de la nostra quotidianitat?
El segle XXI serà més com el segle XIX. Hi haurà molta gent que crearà. No tocant el piano sinó manipulant objectes digitals per fer alguna cosa diferent i interessant. Un dels aspectes que distingirà els adolescents de la resta de la població serà aquesta creativitat. I la interactivitat fa més responsable la gent. Un altre canvi que veurem és la diversitat. Al segle passat hi havia les llistes de discos més destacats o venuts, però ara vivim en una infinitat d’estils perquè tothom té accés a la cultura amb internet. Hem de celebrar anar cap a un món més participatiu, més divers, amb una cultura de la reescriptura, i no hem de posar-li traves ni aturar-ho.

About author

Karma

Continguts relacionats

Captura de Pantalla 2019-11-24 a les 19.15.39

Renata Ávila: «L’Internet de la creació ha desaparegut. Ara tenim el de la vigilància i el control»

Una entrevista amb l’especialista en drets human...

Llegir més

Jordi Pons: «Algú ha d'explicar que no tornarem a tenir un altre Killian Jornet en 50 anys»

(Entrevista publicada a NacióDigital l’1/1/...

Llegir més

Susan Etlinger: «El Big Data en mans de Trump és un perill»

(Entrevista publicada a NacióDigital el 27/11/201...

Llegir més

There are 0 comments

  • […] This post was Twitted by sbenejam […]

  • […] This post was Twitted by SinnerBOFH […]

  • […] entre d’altres, amb Mark Surman, Pekka Himanen, Brian Lamb, Delia Browne, Simona Levi, Lawrence Lessig. Tots ells parlen sobre “el moviment obert” i de fer accessible el coneixement a […]

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *