Ntrevistes
Raül Suárez: “Trigarem a veure els robots de les pel·lícules entre nosaltres”
4 d'abril de 2011
2
, , , , , , ,

La setmana passada vaig entrevistar pel 3cat24 al director de l’Institut d’Organització i Control de Sistemes Industrials de la UPC, en Raül Suárez.

Feia temps que volia parlar amb un expert en robòtica per dismitificar molt del que se’ns mostra a les pel.lícules. I ell, era la persona ideal.

Suárez va deixar clar que queden molts anys abans tinguem una mascota tipus de ‘La Guerra de les Galàxies’ o  que hagin ‘Replicants‘ de Blade Runner al voltant nostre. Davant la possibilitat de que els robots ens arribin a dominar, ell diu que no pateix en absolut.

Us deixo amb l’entrevista…

Estem envoltats de robots…
Sí, i cada cop ho estarem més.

En som conscients?
La resposta necessita matisos. El problema és que avui a tot se li diu robot. La gent creu que la màquina de cuina que ajuda a picar la carn ho és, però no és així.

Què és un robot, llavors?
Un robot ha de tenir moviment. És un aparell que té un nombre mínim d’articulacions i moviments, que és reprogramable i que serveix per a coses diferents. Per exemple, un torn no es considera un robot. Es mou i es pot reprogramar però no està dedicat a diverses tasques. Un ordinador portàtil no és un robot perquè no es mou.

A la vida quotidiana on ens trobem els robots que consideren com a tal?
Sí. Hi ha dos grans sectors dins de la robòtica. Un és l’industrial, que ha tingut un auge molt gran des dels anys 60, sobretot en la fabricació d’automòbils. Això és un braç mecànic que es programa per fer determinades tasques. No té aparença humanoide.

I l’altre gran sector?
La robòtica de serveis, que és més a prop del ciutadà. I aquí hi ha els robots d’aspecte humà, com els de les pel·lícules, però són molt limitats. S’estan fent grans avenços en aquest sentit però encara no es venen. N’hi ha alguns de populars com l’Asimo d’Honda i d’altres que pertanyen a l’àmbit de la medicina que són aparells quirúrgics més o menys robotitzats. També hi ha els de rescat, que poden explorar runes per buscar víctimes, com ara al Japó. Hi ha els vigilants; també els voladors que cerquen incendis, etc. Per acabar, arribem al robot de casa, que pot ajudar a netejar, o d’un hospital d’assistència de persones grans, a les qual pot apropar les medecines, un got d’aigua, etc.

Però per això no necessitem robots humanoides. Podrien ser una caixa?

Exactament, és que la gent vol un assistent amb forma humana però poden fer les mateixes funcions amb un aspecte diferent.

El Japó és un dels països més robotitzats del món. Sap si s’estan fent servir molts robots aquests dies després del desastre?
Em consta que sí, encara que no he pogut seguir gaire bé de quina manera i com. Però sens dubte estan molt avançats en aquest sentit.

Quin va ser el primer robot que es coneix?
La paraula “robot” ve del dramaturg txec Karel Čapek, d’una obra de teatre que tracta de persones sense vida pròpia que fan d’esclaus per fer feines. El primer robot industrial data dels anys 60, de l’empresa Unimation. En la robòtica de serveis, als anys 80, ja hi havia robots que caminessin però només eren un parell de cames amb una caixa a sobre. No hi havia cos. També es van fer mans mecàniques, que és el camp on treballo ara. Actualment es comercialitzen robots humanoides de 40-60 centímetres d’alçada que es poden programar fàcilment. Hi ha un campionat mundial de Robot soccer. Té molt d’èxit i moltes universitats s’han apuntat a aquesta competició. A Espanya hi ha torneigs de sumo.

Responen a veus?
Respondre a veus no és més que interpretar una ordre. Jo no el considero cosa de la robòtica, sinó un tractament de senyals. Els cotxes o els contestadors telefònics interpreten i extreuen una informació. És més: l’objectiu de la robòtica és que pugui resoldre coses sense donar ordres al robot.

Que tinguin intel·ligència artificial…
Exacte. Que en lloc de donar-li cadascú ordre dels moviments puguem dir-li només: “Posa el vis en aquesta màquina”. Oi que quan un li diu a un nen “Surt d’aquí” no li diu “Mou el maluc 25 graus, estira la cama dreta, etc.?”.

El 2002, vaig entrevistar Ramón López de Mántaras, director de l’Institut d’Investigació d’Intel·ligència Artificial. Llavors em va dir que els robots intel·ligents eren molt lluny. Han passat gairebé deu anys. Per què és tan difícil?
Un dels problemes actuals és que, després de veure tantes pel·lícules, la gent del carrer no distingeix el que és veritat i el que és mentida. Nosaltres podem passar-nos sis mesos treballant amb una mà mecànica i, finalment, aconseguim que agafi un got i l’aixequi. Per nosaltres és un èxit, hi hem invertit molts recursos i un equip dels millors. Si la gent veu el que fa la mà pot dir: “Quina tonteria”. S’ha de distingir entre el que impressiona i el que és difícil. Hi ha infinits camins i maneres de moure un braç per agafar un got. I tot i així, també ens pot caure. Un robot posant xips en una placa a molta velocitat supera l’ésser humà. Però si la placa es mou una mica o un xip es torça ja no sap què fer.

Quina és l’especialitat del seu institut?
A l’institut es fa recerca en diferents temes. Internament està organitzat en tres divisions: la Divisió de Control, la Divisió d’Enginyeria d’Organització i Logística i la Divisió de Robòtica. Dins d’aquesta última, el meu treball se centra en la prensió i manipulació d’objectes en robòtica, amb pinces i mans mecàniques antropomòrfiques.

I això per a què serveix?
Per a tot. La gran majoria de tasques robotitzades acaben agafant o manipulant alguna cosa. Es pot fer de tot que no sigui inspecció. Una vegada que captem informació de l’entorn, hem d’interactuar i ho fem amb les mans. I és el gran avantatge respecte a la resta dels éssers vius.

Les seves mans també tenen sensors tàctils?
El 1999, vam construir la primera mà mecànica a Espanya amb setze articulacions, quatre per dit. A aquesta mà se li van agregar alguns sensors de força només per detectar si hi havia o no pressió. Hem continuat treballant amb aquestes mans amb funcions tàctils i d’altres només per estudiar els moviments de com arribar als llocs i agafar objectes.

El robot Packbot és el més popular en l’àmbit militar, que examina coves i està al front en les guerres. Coneix les darreres innovacions en aquest sector?
La robòtica té una sèrie d’aplicacions molt útils com el rescat o l’assistència. Però també les pot tenir bèliques. Què seria la societat sense el ganivet? Normalment eviten que hi hagi un soldat en un lloc extremament perillós. Pensem en el robot que detecta bombes i les desactiva.

Els avions que piloten sols no són robots?
Sí que se’n consideren. Formen part de la branca dels voladors. Són similars als submarins. Un helicòpter que té certa autonomia ho és. Un coet que només té una direcció no ho és.

Quin departament destacaria com el més avançat en robòtica?
N’hi ha molts. Al Japó; a Alemanya; als Estats Units tens el MIT, Standford, Berkeley, etc.

Ara que em cita el MIT, el director, Rodney Brooks, va dir que els robots ens envairien. Quant queda?
Quan vaig començar a estudiar semblava que la intel·ligència artificial i la robòtica s’anava a menjar el món, però encara en som molt lluny. El concepte que ens envaeixen els robots humanoides… queden uns quants anys. No m’aventuro a donar-ne una data. El que sí que hi ha són robots caminants que et reben en algunes universitats, que tenen sensors, detecten la teva presència i et pregunten on vols anar, tenen un mapa de l’edifici i et guien. Hi ha museus que els tenen. Això ja existeix.

I els acceptarem?
També hi ha estudis sobre això. Perquè la gent els accepti han de ser amigables però també simpàtics. Està estudiat si posar-los els ulls grans, la boca, les orelles punxegudes o no, i tots aquests paràmetres són reconeguts pels humans com robots bons o dolents. Se sap que si són molt semblants a nosaltres els acceptem. Si són molt diferents, com el cas dels robots de “La guerra de les galàxies”, també cauen bé. Però hi ha una frontera: si són semblants però no gaire, es genera desconfiança i rebuig.

I sobre el temor que ens arribin a controlar?
Jo no en tinc el més mínim temor, de moment. A les pel·lícules ens plantegen si serem esclaus dels robots, però jo em pregunto si depenem o no de l’energia elèctrica, o dels mòbils. Depenem d’uns avenços tecnològics com algun dia ho farem dels robots. Com avui depenem del cotxe per fer la nostra vida occidental. Crec que trigarem a veure-ho.

Parlant amb el científic Arístides Requicha, especialista en nanorobots, em va dir que aviat els podrem introduir al cos per reparar cèl·lules cancerígenes…
Vaig treballar a la University of Southern California, al mateix departament que ell, l’any 1996. Hi haurà un moment en què podrem controlar un element nano en el cos i fer que compleixi una funció. Ara es fica un catèter per una artèria o una vena. Podríem fer-ho amb un robot, que vagi on hi ha un tumor i que l’elimini. Això, a escala micro, però si arribem a escala nano podríem actuar en les cèl·lules i posar un exèrcit de robots ocupats d’aquestes funcions.

I aquí podem entrar en fronteres ètiques…

Exactament, però igual que en les jurídiques. Per exemple, si un cotxe està comandat per un robot, falla i tinc un accident, de qui és la culpa? O en un semàfor que s’espatlla, em fa sortir i topo amb un altre vehicle, de qui és la responsabilitat que hagi fallat? De l’Ajuntament? De l’empresa que el va crear? Imagina’t un robot assistencial que dóna una medecina a un avi que és al llit: si un dia li administra més pastilles del compte, o li pega perquè ha fallat el seu mecanisme, què?

Ray Kurzweil també va passar per Barcelona fa uns quants anys i va pronosticar que el 2020 es faria enginyeria inversa del cervell i que els nanorobots operaran la nostra consciència. Quina opinió li mereix?
Som al 2011 i no m’ho crec. L’enginyeria inversa és un concepte que hi ha a la indústria. És la que fa la competència amb un producte que li agrada, i el desmunta per fer-lo de nou sota una altra marca. Però en cas del cervell, què és? Un estudi per comprendre’l? I nanorobots al cervell? Desconec el sector, però no ho veig pel 2020. Un es pot implantar un xip al cervell però el que diu Kurzweil em costa de creure.

About author

Karma

Continguts relacionats

Jordi Pons: «Algú ha d'explicar que no tornarem a tenir un altre Killian Jornet en 50 anys»

La setmana passada vaig entrevistar pel 3cat24 al ...

Llegir més

Susan Etlinger: «El Big Data en mans de Trump és un perill»

La setmana passada vaig entrevistar pel 3cat24 al ...

Llegir més

Entrevista Susana Finquelievich: «Vivim en ciutats repletes de bits invisibles»

La setmana passada vaig entrevistar pel 3cat24 al ...

Llegir més

There are 2 comments

  • Mercè Mulet ha dit:

    Bon dia!

    Em caldria contactar amb tu però no tinc el teu telèfon… Sóc dinamitzadora de Dones en Xarxa i em dirigeixo de part de la Lourdes Muñoz.
    Podries trucar-me al 616389008, si us plau?

    Gràcies.

  • Deixa un comentari

    L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *