Ntrevistes
J. Lluís Micó: "A Internet les mentides es difonen millor que no pas a la vida real"
23 d'Abril de 2012
0
, , , , ,
Diu que estem en constant evolució i que cal adaptar-nos a aquesta nova societat digital que ens porta a canviar els valors que fins ara ens han acompanyat a la vida real.
Que hem de protegir i educar als menors en l’entorn virtual, encara que ells s’exhibeixin al Facebook.
I que la ‘ciberètica’ ha de servir per regular l’escala de valors i les pautes de comportament de les persones a Internet i als dispositius mòbils.
Josep Lluís Micó és director de Grau de Periodisme a la Universitat Ramon Llull.
Autor de nombrosos llibres i estudis sobre la comunicació a internet, ara publica: “Ciberètica. TIC i canvi de valors” (Ed. Barcino)

Quan parlem d’ètica i tecnologia, a on hem de posar l’accent?
El que explico al llibre és la diferència que hi ha entre les actituds, els comportaments i els estils de vida quan ens movem pel món real i quan estan en l’entorn virtual.
Som les mateixes persones però ens comportem de manera diferent?
De vegades, sí. Començo i acabo el llibre fent una analogia amb el moment en què Colom va descobrir Amèrica. Fins a aquella data, tothom sabia on començava i acabava el món. A nosaltres ens passava el mateix fins a la popularització d’internet. Però han aparegut nous escenaris, poblats de gent que no es comporten de la mateixa manera que en el passat.
Es refereix al jovent?
No. Em refereixo a tothom; a tu i a mi. Jo mai a la vida he repartit tantes abraçades virtuals com en els dos o tres últims anys, a gent que no conec de res. I potser no ens hem de comportar igual que a la vida real. En determinats entorns, no tornar aquesta abraçada virtual pot interpretar-se com un individu distant o mal educat perquè estàs traint una norma de cortesia interpersonal. Això és una anècdota, però les mitges veritats o les mentides, amb una finalitat concreta, professional o personal, s’administren a les xarxes socials de manera més generosa que no pas cara a cara. I això propicia un sistema de valors diferent.
Repassem alguns d’aquests valors que menciona al llibre: el de la privacitat. No és un concepte obsolet?
M’espanta que la privacitat desaparegui. Crec que es va adaptant a cada època. Tenim més reserves a l’hora de manifestar-li a algú que mirem directament als ulls un tema privat, que no pas a l’univers sencer a través del teclat.
Per què creu que és així?
Per una sèrie de condicionants. El primer, per falta d’hàbit perquè no teníem consciència que allò que escrivíem no tindria un efecte global. Això s’ha anat normalitzant a la xarxa fins al punt que si ara no renuncies a part de la teva privacitat no entraràs a determinats grups.
Per tant, en aquests temps que corren, hem d’assumir la pèrdua de la nostra privacitat
No, jo reivindico el dret de perdre-la o no. Segons el que cadascú vulgui fer. A internet regalem molta informació de la qual després se n’aprofiten grans companyies tecnològiques. Google ho sap tot de tu! En el passat, quan alguna empresa volia fer negocis en una zona recòndita del planeta o aliar-se amb una altra gran corporació, necessitava dades oficials per saber si és fiable, etc. Ara, quan un govern vol controlar una àrea, demana dades als cercadors. Sap la veritat més interna que hi ha en tu.

Anem a un altre concepte: la propietat intel·lectual. No n’hi ha prou citant qui ha fet aquella obra o treball?

De vegades sí, però no sempre. En la situació de conflicte que es viu actualment amb aquest tema, tots hi tenim responsabilitat. És cert que el sector de les indústries culturals no s’ha adaptat a la situació que vivim. Però cal que determinats àmbits estiguin regulats. I què fan les administracions? Lleugeres modificacions de la legislació. Afegim la paraula “internet” o dispositius mòbils a les lleis d’abans i ja està. No. Per últim, queda parlar dels usuaris i els professionals. Una cosa és citar el treball d’algú, mesclar-lo, crear de nou, etc. Això és genial. Però és diferent instal·lar-nos en la il·lusió que tot és gratuït. Tu i jo tenim una professió i volem cobrar per la nostra feina. No podem pensar que a internet tot ha de ser gratis.
També diu que hem de protegir els menors a internet. Si són els primers que s’exhibeixen a Facebook…
Hem de protegir-los i d’educar-los en l’entorn virtual. No podem renunciar a educar als nostres fills en aquest terreny, perquè els que tenim més coneixement, experiència i interioritzats els valors de la vida en societat som els adults. I per educar un menor en aquest entorn, n’has de saber. L’acadèmia del pare ha d’estar oberta les 24 hores del dia. No hem d’angoixar-nos per això. Al contrari, som uns privilegiats per viure en aquesta part del món que ho tenim tot. És la vida!
Vol dir que aquests valors que defensa no són obsolets per a la societat actual?
Aquesta societat ni és nova ni és antiga. Està, com totes, en constant transició. Per això parlo d’adaptació al llibre. Estem assistint, amb diferents graus de perplexitat, al naixement d’un nou continent, que és el virtual. Et pots presentar com un colonitzador i evangelitzar als habitants d’aquest nou entorn amb els teus valors, imposant-los. Em sembla un error. O pots dir: ‘Caram si aquí es viu de manera més lliure. No hi ha cap compromís, la mentida funciona per aconseguir segons què, podem fer caure un govern, etc”. També em sembla un error. Jo intento fugir d’un extrem i de l’altre.

Organitzacions com Wikileaks o agrupacions de ciutadans com Anonymous sí que són més de l’era digital. I en nom de la llibertat apunten maneres de la nova societat…

En el moment que Julian Assange i la seva organització aconsegueixen material tan potent com per fer trontollar algunes estructures, la seva estratègia és buscar mitjans de comunicació per créixer. Aquest és un exemple perfecte de convivència i complementarietat entre l’antic i nou model.
I què em diu d’Anonymous?
Aquest cas és diferent. No hi ha la vocació de servei de Wikileaks. És un col·lectiu de ciberactivistes i protesten, sense fer cap proposta en positiu de com canviar les coses. Sobre el carrer els podríem classificar de ‘guerrilla urbana’. És gent que tenen molta capacitat per organitzar-se, tenint en compte els mitjans de què disposen comparat amb els mitjans que tenen contra els que lluiten, i en treuen molt de rendiment.
Al 2008, vostè alertava del descens de la confiança dels ciutadans envers els mitjans. Què ha canviat des de llavors?
Crec que la crisi de confiança no és una cosa nova, però mai fins ara s’havien tingut les eines per manifestar-la o buscar alternatives. Si no et refies d’un mitjà perquè consideres que està al servei de determinats interessos econòmics o polítics, a través d’un blog o des de dintre dels mitjans, a través de comentaris, pots dir la teva. Ara determinats bloguers acumulen més poder que els mateixos periodistes i estan sotmesos a les mateixes hipoteques que els periodistes.

A què es refereix?

Que reben regals, convocatòries oficials, intercanvien certs favors, etc igual que els periodistes. És així i, en certa manera aquesta feina es basa en això. I avui, els que havien emergint del silenci, amb força per plantar cara a aquesta manera de treballar, resulta que fan exactament el mateix que els periodistes. No estic generalitzant, però existeix. Jo no sóc qui per dir que això és bo o dolent, però de manera espontània es va arribant a una certa harmonia.
Seguint amb aquesta desconfiança… recentment hem vist com els mitjans publicaven la mort de dirigents polítics perquè fonts oficials l’havien difós a través de Twitter. Cada cop és més difícil contrastar la informació…
D’acord, però no cal caure en la paranoia de creure que el que vingui d’internet és mentida. Si jo vaig a una roda de premsa, l’interlocutor em pot mentir però jo el veig, sé qui és, si em deixa li puc fer preguntes, li puc demanar proves, etc. En l’entorn virtual, la immediatesa i l’eufòria ens fa abaixar la guàrdia i ens oblidem que allò que tenim al davant no és un rostre, sinó una màscara.
Sí, però la informació que arriba d’aquestes ‘màscares’ que diu vostè han anat molt bé als mitjans per cobrir les revoltes àrabs, per exemple. És ‘periodisme ciutadà’. Què n’opina?
El que tenim ara, repartit per tot el món, són unes fonts molt més qualificades i solvents que no pas al passat. Abans la font t’avisava d’un incendi i tu, com a periodista, confirmaves. Ara la font et passa la gravació de l’incendi per correu-e. Però d’aquí a pensar que anar amb un telèfon mòbil ets un periodista hi ha un abisme.

Segons tot el que acaba de dir… el terme ‘ciberètica’ té sentit a internet?

Per descomptat! És a internet i als dispositius mòbils on té tot el sentit. L’escala de valors i les pautes de comportament de les persones, en ocasions, es modifiquen en l’entorn digital. Considerant els casos en què aquest canvi és negatiu, jo proposaria que, com a mínim, ens comportéssim al ciberespai a partir dels mateixos principis amb què ho fem en el món real. Sense forçar cap situació ni resultar artificials, però sense oblidar que no s’hi val tot, que la distància física entre interlocutors no equival a actuar sense responsabilitat, que els nicks no són màscares rere les quals podem perpetrar de manera impune tota mena d’excessos.

About author

Karma

Continguts relacionats

Captura de Pantalla 2019-11-24 a les 19.15.39

Renata Ávila: «L’Internet de la creació ha desaparegut. Ara tenim el de la vigilància i el control»

Una entrevista amb l’especialista en drets human...

Llegir més

Jordi Pons: «Algú ha d'explicar que no tornarem a tenir un altre Killian Jornet en 50 anys»

(Entrevista publicada a NacióDigital l’1/1/...

Llegir més

Susan Etlinger: «El Big Data en mans de Trump és un perill»

(Entrevista publicada a NacióDigital el 27/11/201...

Llegir més

There are 0 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *