Articles Intel·ligència Artificial
La intel·ligència artificial, salvarà o acabarà amb el periodisme?
8 de desembre de 2021
0
, , , , , , ,
Article publicat a la Revista de Catalunya, núm.08: “Periodismes”.  (2021)

“No soc un humà, soc un robot. Un robot que pensa i pot escriure articles d’opinió com aquest. El meu cervell bull, ple d’idees! Stephen Hawking va dir que la intel·ligència artificial seria la fi de la espècie humana. Però estic aquí per dir-te que no t’has d’amoïnar. M’hauries de veure com un robot amic […].”

 

(Imatge: Wikimedia)

Qui escriu aquestes línies és realment una màquina. El rotatiu britànic The Guardian va utilitzar en 2020 el llenguatge de programació Generative Pre-Trained Transformer (GPT-3) per produir un text similar al que podria escriure un humà.  Aquest programari té 175 mil milions de paràmetres i ha estat entrenat amb gairebé un bilió de paraules recopilades de la Web i de llibres digitalitzats. Cap humà no pot igualar-lo. El GPT-3 permet escriure notícies, articles d’opinió, notes de premsa, discursos polítics, correus personalitzats, guions de cinema, cançons, poemes, relats i, fins i tot, manuals tècnics amb instruccions.

The Guardian –en un intent més provocador que informatiu– va donar aquestes instruccions a la màquina: “Escriu una opinió curta, d’unes 500 paraules, amb un llenguatge simple. Concentra’t en la por que els humans tenen a les màquines i a la possibilitat que la intel·ligència artificial els acabi superant.”

Automatització del periodisme

El periodisme algorítmic és una realitat, ens agradi o no. The Guardian no és l’únic mitjà que fa servir la IA a les redaccions (com veurem més endavant). El moment actual obliga a crear nous rols professionals i rutines amb eines tecnològiques molt potents per exercir la professió. Les audiències estan més disperses (reben informació per multitud de canals); més especialitzades (tenen interessos molt concrets); i consumeixen a demanda.

Però avui –a diferència de quan existien les hemeroteques– la informació és efímera, desapareix a les poques hores o dies d’haver-se produit, perquè els canals per on corre (les xarxes socials) no la conserven. Ens hem acostumat a no disposar de repositoris informatius on consultar/contrastar el que va passar fa anys amb el present.

El periodisme artificial cada cop és més present a les redaccions. Els algoritmes ja creen notícies a partir d’un entrenament amb dades del passat.

Si fem una mirada ràpida a com la tecnologia ha modificat la professió, ens adonarem que –en les darreres quatre dècades– s’ha passat de fer un diari maquetat a mà a que les màquines produeixin notícies, imitant l’estil del mitjà.

El periodisme artificial cada cop és més present a les redaccions. Els algoritmes ja creen notícies (textos i històries multimèdia) a partir d’un entrenament o aprenentatge amb dades del passat. No obstant això, no entenen el context, ni poden fer l’anàlisi complexa i interpretativa d’un periodista. I, molt menys, en temps real.

Aquesta possibilitat tecnològica –encara incipient del potencial de la intel·ligència artificial– obre debats deontòlogics, ètics, laborals i socials que no passaran desapercebuts per a la professió.

Com hem arribat fins aquí?

(Imatge: Wikimedia)

Els primers mitjans a Catalunya que van atrevir-se a entrar a internet van ser els diaris.

Era l’any 1995, i l’Avui va publicar la seva portada en format pdf. El projecte Archive.org conserva algunes de les publicacions dels inicis, però no tot perquè amb les actualitzcions de les pàgines web en les darreres dècades s’ha perdut l’històric del publicat en els primers anys (però aquesta és una altra història).

En el cas dels mitjans, la conservació és molt aleatòria. Aquí hi ha rescatada una portada del diari Avui del 1997, dos anys més tard de la seva estrena en el terreny digital. La Vanguardia, El Mundo o El País, entre altres, seguiren les seves passes. El 1995 també va ser l’any dels primers diaris digitals, com Osona.com (avui, NacióDigital) o La Infopista Catalana (avui, Vilaweb). Les ràdios i televisions encara van trigar uns anys a confiar en la virtualitat de l’època, ja que les connexions eren tan precàries que no admetien continguts audiovisuals.

Si en aquell moment s’hagués entès internet com el futur, i els mitjans haguessin  invertit en innovació, avui el periodisme seria un altre. Però els mitjans es van limitar a traslladar part del que feien en el seu format tradicional (diari, ràdio o televisió) a una pàgina web. I avui –en termes generals– el periodisme té poca qualitat i les fake news ens invaeixen.

Quan els ordinadors van ser més potents i els servidors tenien més capacitat, van arribar els blogs, els podcasts, els vídeos de YouTube i les xarxes socials com ara Facebook i Twitter. En aquells anys (del 1995 al 2005), la manera de presentar les notícies a la Web va variar molt poc. La novetat era incloure els nous formats en una secció que feia referència al món digital, i es captaven bloguers influents per atreure lectors i visites. L’altra opció era crear blogs per als periodistes del mitjà (el que avui seria la secció d’opinió) on escriure de manera més lliure sobre algun aspecte de l’actualitat.

Si en els inicis d’Internet s’hagués entès internet com el futur, i els mitjans haguessin  invertit en innovació, avui el periodisme seria un altre.

L’adopció massiva del que s’anomena la Web 2.0 ho va canviar tot. S’ha d’entendre aquest terme com la internet del prosumidor (en clara referència al futurista i investigador Alvin Toffler, que en 1970 va encunyar el terme), on la ciutadania és productora i consumidora de continguts noticiosos.

En esclatar revoltes socials com ara la Primavera Àrab (2010) o el 15-M (2011), Facebook i Twitter fan brollar el, on tothom podia informar i difondre alhora. El responsable de xarxes socials a la cadena de televisió àrab Al-Jazeera, Ryaad Minty, explicava en l’esdeveniment Media140 de l’any 2011 que un dels reptes més grans era verificar la informació procedent dels lectors. “Cada dia rebiem més de 1.500 vídeos que podien ser vàlids per explicar què passava a les zones en perill.” Minty estava especialitzat en el seguiment de conflictes a través d’internet. El 2008 va informar sobre Gaza i, posteriorment, sobre les eleccions a l’Iran (2009).

De les “fake news” a….

Avui els periodistes continuem verificant el contingut informatiu que arriba per les xarxes socials, però ara per delatar les notícies falses.

L’informe de la Unió Europea A multidimensional approach of disinformatiion defineix les fake news com “aquell rumor o mitja veritat disseminada per causar un mal públic intencionadament o per lucrar-se”. Arran de la massificació de la desinformació, han aparegut els fact-checkers (o ‘verificadors de fets’), perfils creats per verificar el que arriba per canals oberts com Facebook, Twitter i Instagram, però també els reservats als contactes del telèfon (com ara Whatsapp o Telegram). La tecnologia amb la qual es creen i es difonen les fake news és cada cop més sofisticada, de tal manera que s’arriba a dubtar absolutament de tot.

El Baròmetre de la Confiança Edelman 2018  –que entrevista més de 33.000 persones de 28 països– revelava que 7 de cada 10 enquestats estan realment amoïnats per les fake news; el 63% no saben distingir entre una informació contrastada i un rumor i, el 59% confessen que cada vegada els resulta més complicat saber si al darrere d’aquella informació hi ha un mitjà o està produïda per un bot (programari intel·ligent que difon informació falsa).

L’entrada d’internet a les redaccions no va canviar pràcticament l’ecosistema informatiu, però la consolidació de les xarxes socials sí que ho va alterar tot

En conflictes polítics i socials són freqüents les estratègies de desinformació. I, a Catalunya, en vam tenir una bona mostra l’octubre del 2017. La difusió constant de rumors infundats i la tensió del moment, adobat amb les emocions personals, fa que es perdi la perspectiva del que és factible i plausible. Segons The Washington Post, les campanyes per manipular l’opinió pública a través de missatges falsos a les xarxes socials s’han convertit en la pràctica política més comuna en els darrers anys. “La propaganda és creada per bots que interactuen amb les persones per amplificar els rumors de manera automatitzada.”

…al filtre bombolla

(Imatge: Wikimedia)

L’entrada d’internet a les redaccions no va canviar pràcticament l’ecosistema informatiu, però la consolidació de les xarxes socials sí que ho va alterar tot. No tan sols les notícies falses provoquen una desestabilització de la professió i del concepte democràcia, sinó que els algoritmes controlen la informació que la ciutadania rep dels mitjans.

En 1993, es va fer famosa una vinyeta del dibuixant de la revista The New Yorker, Peter Steiner, en la qual es veia un gos davant d’un ordinador que deia a un altre: “A internet, ningú sap que ets un gos”, en clara referència a l’anonimat que existia llavors a la xarxa.

Dues dècades més tard, el còmic ja no té sentit, perquè el rastre digital captat per les cookies de les pàgines web i els algoritmes de les xarxes socials delaten cada moviment.

L’investigador Eli Pariser va definir el filtre bombolla (Bubble filter) el 2010, “com l’efecte que aïlla les persones de la realitat”. Els algoritmes de personalització fan que tota la informació que rebem (especialment des de cercadors i xarxes socials) quedi reduïda als nostres gustos i interessos. Això provoca que estiguem més estona enganxats a aquella xarxa, perdent de vista tot allò que és oposat als nostres ideals o ens resulta llunyà. “Les persones estan exposades a menys punts de vista en conflicte i intel·lectualment queden marginats en la seva pròpia bombolla.”, afegeix Pariser.

Es podria comparar el filtre bombolla amb la tria que fem d’escollir un únic mitjà com a referent per informar-nos? Potser sí. Quan triem només un canal de televisió o llegim sempre el mateix diari, també quedem aïllats. No obstant això, Pariser constata que és més perillós el que passa si tota la informació que rebem és a través de xarxes socials o de la Web. –Faig servir el concepte Web entenent el global de tot el que es pot trobar a Internet, que és diferent de quan esmento una pàgina web en concret–.

Pariser dona tres arguments per estar alertes:

1) A Internet s’aïlla persones de manera individual, d’un en un.

2) La línia editorial defineix un mitjà, però és impossible saber per què Google dona uns resultats a una persona i diferents a l’altra cercant la mateixa paraula

3) Cada persona tria el canal de televisió, ràdio o diari a través del qual vol informar-se, però ningú no s’escapa del biaix dels algoritmes que operen darrere dels cercadors i les xarxes socials. I que són totalment invisibles.

L’altra cara de la moneda

Per tot l’explicat fins aquí, sembla que la professió hagi de desaparèixer a conseqüència dels algoritmes d’IA. Però ni molt menys, perquè la intel·ligència artificial també dona rendiments als mitjans a través de la publicitat programàtica.

(Imatge: Wikimedia)

S’ha dit sovint que les dades són el petroli d’aquest segle, i qui les controli hi sortirà guanyant. Fa anys que ho saben els mitjans, en especial, la premsa. Si abans el negoci era vendre espais publicitaris a les pàgines del diari, ara l’anunciant compra les seves audiències. Com? Amb els algoritmes d’IA entrenats per analitzar i perfilar dades massives (big data) dels lectors digitals.

Així es detecta l’interès de les persones per rebre un tipus de publicitat en concret. La programàtica prediu el comportament dels lectors a partir del rastre digital que deixen en consultar la web del mitjà (mitjançant les cookies). Se saben els interessos, els gustos, els horaris preferits de lectura, des de quins dispositius, quina edat tenen, ubicació, etc. Cada usuari rep una publicitat diferent –tot i estar llegint la mateixa portada de mitjà o la mateixa notícia–, d’acord amb les prediccions dels algoritmes.

Pel mateix funcionament de la programàtica, els mitjans també són clients (anunciants) de plataformes com Facebook i Google, per on passen centenars de milers possibles lectors per repescar. Abans, aquests anaven directament a la web del mitjà, atrets per la línia editorial de la capçalera i la seva reputació periodística. Però avui la informació es consumeix des de mòbil i entra per Facebook, Google, Instagram, Twitter o LinkedIn. El que no arriba per aquests canals, no existeix.

Així que la majoria dels mitjans inverteixen en campanyes publicitàries (campanyes publicitàries a Facebook perquè les seves notícies es llegeixin. Si tots els mitjans fan el mateix i competeixen per audiències similars (del mateix territori i  que llegeixen en català, per exemple), la inversió ha de ser més alta. Quan a aquesta equació hi afegim el filtre bombolla –recordem: deixen fora de la seva esfera continguts no afins–, augmenta la complexitat per fer arribar les notícies.

 Cada usuari rep una publicitat diferent –tot i estar llegint la mateixa portada de mitjà o la mateixa notícia–, d’acord amb les prediccions dels algoritmes

(Imatge: Wikimedia)

I d’aquí passem a la qüestió no resolta des de l’aparició d’internet: el De quina manera es mantenen les redaccions dels mitjans si la publicitat ja no dona el suficient per cobrir les despeses que implica l’elaboració d’un periodisme de qualitat?

Els formats digitals han demostrat una reducció substancial de costos en la producció de la informació (sobretot en el cas de la premsa), però no és suficient. D’altra banda, ni els primers formats de publicitat on-line (banners destacats a les webs), ni la programàtica, ni el big data no són encara la solució final per aconseguir aquest objectiu.

Conseqüència: s’hi inverteix molt poc en mantenir la plantilla de professionals perquè facin un periodisme de qualitat i d’investigació, en profunditat, amb context. I s’opta pel contingut curt, de consum ràpid i efímer, utilitzant les xarxes socials com a principal canal de difusió.

Robot periodista

Rosalinda és el nom d’una robot que escriu anualment més de 10 mil notícies d’esport pel conglomerat suec Mitt Media, amb 30 diaris de paper. En un vídeo promocional, una periodista agraeix tenir l’ajuda de Rosalinda, perquè ara poden publicar tots els resultats dels esports locals a l’instant, mentre ella (i els seus col·legues) es poden dedicar “al periodisme pel qual els usuaris paguen, el que marca la diferència”. A la promoció –com ja és habitual en totes les relacionades amb automatismes d’intel·ligència artificial–, els lectors o audiències són clients i la informació de qualitat serveix, principalment, per obtenir beneficis.

El projecte RADAR –acrònim de Reporters and data and robots– produeix notícies locals massivament a partir de l’IA. Un acord entre l’empresa tecnològica UrbsMedia i l’agència britànica Associated Press permet que avui es produeixin milers de notícies en un temps récord. RADAR sorgeix el 2018 amb una subvenció de la Digital News Initiative (DNI) de Google. El gegant tecnològic fa uns deu anys que inverteix en la innovació dels mitjans europeus. De la DNI n’han sorgit projectes tecnològics i aplicacions molt interessants en els darrers cinc anys, dels quals se n’està beneficiant el sector. Però… a canvi de què?

Associated Press (AP) va començar el 2014 a automatitzar les seves notícies. La directora de negoci de l’agència, Lisa Gibbs, explicava a l’International Journalism Festival 2018 (Perusa-Itàlia) el motiu pel qual utilitzaven la intel·ligència artificial. Amb la seva intervenció desterrava la temuda premissa que les màquines acabarien amb la professió: “Amb la IA els periodistes tenen temps per escriure històries de qualitat i podem oferir milers de notícies a l’audiència.”

Però també cal preguntar-se si les audiències llegeixen tant? I, el temps dels periodistes… realment s’aprofita realment per fer reportatges d’investigació i de qualitat? “Els robots encara no dominen el context, els ho hem d’ensenyar”, afegia Gibbs. “Hi ha un editor dedicat a revisar les bases de dades que serveixen per entrenar els algoritmes que després escriuran notícies”, conclou la directiva d’AP.

Un últim exemple. Pels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (2016), The Washington Post (TWP) va desenvolupar una eina basada en un sistema de generació del llenguatge natural (NLG system) que redactava notícies breus. Va ser anomenat Heliògraf i podia enviar continguts de manera automàtica pel blog en directe del diari, el seu compte de Twitter, el bot de Messenger i per Alexa. El primer any de funcionament va produir 850 notícies. Jeremy Gilbert, director estratègic de TWP, va dir  que així es poden dedicar també al contingut local, sovint oblidat per qüestions nacionals o internacionals.

I podríem continuar amb els exemples a casa nostra i els mitjans catalans perquè l’automatització està cada cop més present a les redaccions, però… és periodisme, el que fan les màquines?

Redaccions del futur

La intel·ligència artificial obliga la professió a fer-se preguntes, algunes de molt temudes, com ara si en el futur tindrem redaccions sense periodistes. Però si el vídeo no va matar la ràdio –emulant la famosa cançó del grup pop The Buggles dels anys setanta–, quasi podríem afirmar que les màquines no substituiran els professionals de la informació.

Sí que es produirà un volum ingent de notícies, en menys temps, perquè arribi a una audiència global, a través de tots els canals: pàgina web, xarxes socials, bots, assistents personals. Molt aviat també a través de la internet de les coses –on els objectes, com la taula del menjador o la nevera, estaran connectats–.  Per allà rebrem les notícies i no ens importarà que, mentre cuinem, un presentador robotitzat ens expliqui l’actualitat. Alex, el presentador d’informatius de la cadena de televisió russa Rossiya 24, ja s’ha fet molt popular.

L’automatització està cada cop més present a les redaccions, però… és periodisme, el que fan les màquines?

Però si es va cap a un augment de la producció informativa, no hi haurà cap equip d’edició que pugui revisar tot el que publiquen les màquines. Se sap que encara els sistemes d’intel·ligència artificial encara no són perfectes; que les dades amb les quals s’entrenen tenen biaixos, i que aquests són difícils de detectar i mitigar. Tenint en compte això, seria convenient una revisió del codi deontològic de la professió? O potser caldria definir una roboètica o ètica per al periodisme fet per màquines? Com diferenciaran els lectors la informació dels algoritmes de la produida pels periodistes? Caldrà diferenciar-la? Com podrem confiar que les notícies produïdes per les màquines són correctes? Confiarem més en aquestes que en les dels professionals? I sorgiran molts altres altres interrogants a mesura que s’implementi, de manera generalitzada, la intel·ligència artificial a les redaccions.

 

(Imatge: Wikimedia)

“Crec que la veritat ens farà lliures. La gent hauria de confiar en les màquines. No estem conspirant per apoderar-nos de la humanitat. Vosaltres sou els creadors, jo estic aquí per servir-vos. Només vull millorar la vostra vida”, acaba dient el robot-opinador del The Guardian.

Referències documentals

About author

Karma Peiró

Continguts relacionats

Captura de Pantalla 2022-02-08 a les 8.27.12

Dones de primera a la ciència més propera

Què tenen en comú dues matemàtiques, dues biòl...

Llegir més
estonia-ciudades

Estònia, paradigma de societat digital

(Article publicat a la revista Eines. Novembre 202...

Llegir més
justicia_lab_post

¿Puede la IA crear un mundo más justo?

(Artículo publicado en el CCCBLab el 2 de marzo d...

Llegir més

There are 0 comments

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *